SINOPSI
És l'any 2037, i en la petita illa d'Isola set persones han estat seleccionades per participar en un joc mental patrocinat per l'estat per reclutar el candidat ideal per a un lloc en el servei d'intel·ligència de la totalitària Unió de l'Amistat. Un d'aquests candidats és l'Anna Francis, una buròcrata addicta a la feina amb una filla de nou anys a la qual poques vegades veu i amb un secret a l'esquena que la turmenta.
En veritat, l'Anna no és estrictament una candidata al lloc: de fet, ella és la prova en si mateixa. La seva missió és escenificar la seva pròpia mort i, després, des del seu amagatall entre els murs de la casa, observar com reaccionen els altres sis candidats en descobrir que hi ha un assassí entre ells i avaluar quin d'ells respon a l'esperat. Qui prendrà el control i liderarà la situació? Qui s'enfonsarà per la por i la tensió acumulada?
Però de sobte arriba la tempesta, els lideratges es dissolen, i és llavors quan comença el veritable joc.
FITXA
La isla
Asa Avdic
Publicació: 2017, Roca Editorial
(288 pàgines)
Gènere: Thriller i suspense |
OPINIÓ PERSONAL
La isla, de l'Asa Avdic, és una novel·la realment curta (o se'm va fer curta) que vaig llegir sense parar. Un thriller psicològic que t'atraparà.
El plantejament és francament senzill i és per això que aconsegueix arribar a qualsevol lector de la novel·la. Tot el que volia transmetre l'escriptora estic segura que ha arribat a calar en nosaltres. Obvi? Sí. Efectiu? També.
Parteix d'una idea bastant senzilla: els efectes d'una relació entre poderosos opressors i pobres oprimits. Algú que té la suficient força sobre algú altre per obligar-lo a acceptar una cosa que com a mínim és reprovable i com a molt és francament immoral i completament censurable.
Però no hi ha cap altre remei (tenim opció quan ens coacciona qui pot abusar de nosaltres?). Els peons saben que no tenen elecció per sobreviure en un tauler d'escacs. De vegades aconsegueixen aguantar fins al final de la partida per decisió exclusiva de la ment pensant que domina el joc i altres vegades són sacrificats sense pena ni remordiments, al cap i a la fi són allà per al delit de qui està orquestrant cada moviment. La diferència entre un tauler d'escacs i la trama d'aquest llibre és que els personatges no són meres figures i de vegades poden tenir reaccions sorprenents. Vols saber quines?
Aquest símil ens porta de cap al més evident de la novel·la, que per estar tan a la vista, pot passar desapercebut: que el destí ens lliuri d'estar en el punt de mira d'algú amb molt de poder, perquè segur que és un perill per a nosaltres.
Un tema que passa desapercebut en aquesta història, perquè sembla que no té cap relació amb el que ens expliquen, però que considero que és important perquè si no no formaria part de la novel·la, és que els humans ens reproduïm i els nostres fills necessiten una mare que els criï. Les relacions familiars, per absurdament febles que puguin semblar, són el pilar en què ens sostenim. L'Anna és mare però també és filla. I la mare de l'Anna també és mare i filla. I sé que sembla un comentari banal, però, com podem sobreviure en un món d'interessos i d'abusos de poder sense l'amor incondicional entre mares i fills? La societat en què vivim, que es mou a un ritme vertiginós, ens està apartant de la criança dels nostres fills? Estem traspassant aquesta responsabilitat als avis? Estem els pares massa ocupats vivint la nostra vida per ocupar-nos dels nostres fills? Necessiten els fills l'amor de la seva mare, o amb qualsevol amor ja tenen prou? Interessants preguntes, no us sembla? La novel·la ens mostra aquest panorama.
El tercer pilar d'aquesta història és la confiança i la traïció. No pot existir l'una sense l'altra. Mesurem a l'una per l'absència de l'altra. En qui podem confiar? La confiança ens farà lliures o esclaus? Normal. Es tracta d'un thriller psicològic. Així que és normal que la confiança o la manca d'ella faci estralls en la nostra angoixa.
Quan estava llegint La isla, el nom de la protagonista em va cridar poderosament l'atenció. Per què Anna Francis s'assembla tant a Anna Frank? Té alguna relació? Ens vol dir alguna cosa l'escriptora? He buscat entrevistes que ha donat i en cap he trobat cap referència a aquesta casualitat, però jo no puc passar per alt les seves semblances: està amagada al costat d'altres set persones perquè no té cap altre remei si vol sobreviure. M'agradaria que algú s'ho pogués preguntar a l'escriptora. Curiositat de lector.
La següent sensació que he tingut (aquesta sí que he pogut comprovar que no és només meva) és la semblança amb 1984, d'en George Orwell.
Per si us interessa, les paraules exactes de l'escriptora sobre això són les següents:
El plantejament és francament senzill i és per això que aconsegueix arribar a qualsevol lector de la novel·la. Tot el que volia transmetre l'escriptora estic segura que ha arribat a calar en nosaltres. Obvi? Sí. Efectiu? També.
Parteix d'una idea bastant senzilla: els efectes d'una relació entre poderosos opressors i pobres oprimits. Algú que té la suficient força sobre algú altre per obligar-lo a acceptar una cosa que com a mínim és reprovable i com a molt és francament immoral i completament censurable.
Però no hi ha cap altre remei (tenim opció quan ens coacciona qui pot abusar de nosaltres?). Els peons saben que no tenen elecció per sobreviure en un tauler d'escacs. De vegades aconsegueixen aguantar fins al final de la partida per decisió exclusiva de la ment pensant que domina el joc i altres vegades són sacrificats sense pena ni remordiments, al cap i a la fi són allà per al delit de qui està orquestrant cada moviment. La diferència entre un tauler d'escacs i la trama d'aquest llibre és que els personatges no són meres figures i de vegades poden tenir reaccions sorprenents. Vols saber quines?
Aquest símil ens porta de cap al més evident de la novel·la, que per estar tan a la vista, pot passar desapercebut: que el destí ens lliuri d'estar en el punt de mira d'algú amb molt de poder, perquè segur que és un perill per a nosaltres.
Un tema que passa desapercebut en aquesta història, perquè sembla que no té cap relació amb el que ens expliquen, però que considero que és important perquè si no no formaria part de la novel·la, és que els humans ens reproduïm i els nostres fills necessiten una mare que els criï. Les relacions familiars, per absurdament febles que puguin semblar, són el pilar en què ens sostenim. L'Anna és mare però també és filla. I la mare de l'Anna també és mare i filla. I sé que sembla un comentari banal, però, com podem sobreviure en un món d'interessos i d'abusos de poder sense l'amor incondicional entre mares i fills? La societat en què vivim, que es mou a un ritme vertiginós, ens està apartant de la criança dels nostres fills? Estem traspassant aquesta responsabilitat als avis? Estem els pares massa ocupats vivint la nostra vida per ocupar-nos dels nostres fills? Necessiten els fills l'amor de la seva mare, o amb qualsevol amor ja tenen prou? Interessants preguntes, no us sembla? La novel·la ens mostra aquest panorama.
El tercer pilar d'aquesta història és la confiança i la traïció. No pot existir l'una sense l'altra. Mesurem a l'una per l'absència de l'altra. En qui podem confiar? La confiança ens farà lliures o esclaus? Normal. Es tracta d'un thriller psicològic. Així que és normal que la confiança o la manca d'ella faci estralls en la nostra angoixa.
Quan estava llegint La isla, el nom de la protagonista em va cridar poderosament l'atenció. Per què Anna Francis s'assembla tant a Anna Frank? Té alguna relació? Ens vol dir alguna cosa l'escriptora? He buscat entrevistes que ha donat i en cap he trobat cap referència a aquesta casualitat, però jo no puc passar per alt les seves semblances: està amagada al costat d'altres set persones perquè no té cap altre remei si vol sobreviure. M'agradaria que algú s'ho pogués preguntar a l'escriptora. Curiositat de lector.
La següent sensació que he tingut (aquesta sí que he pogut comprovar que no és només meva) és la semblança amb 1984, d'en George Orwell.
Per si us interessa, les paraules exactes de l'escriptora sobre això són les següents:
No he imitat a Orwell intencionadament, però d'alguna manera bevem de la mateixa font, que és l'antic bloc de l'Europa de l'est i la Unió Soviètica. La raó per la qual vaig situar la novel·la en el futur és perquè volia la llibertat de fer passar les coses segons la meva pròpia elecció, sense estar escrivint sobre la República Democràtica Alemanya o qualsevol altre país comunista. Però a més, em sembla interessant la idea que la història i la modernitat no sempre ens empenyen cap endavant. Alguns països poden ser molt liberals i oberts durant algun temps, però de sobte passa alguna cosa i tornen enrere cap al fanatisme o la intolerància, les dictadures o la repressió de les llibertats com veiem que passa al món ara mateix. Al llarg de la meva vida, les coses sempre s'havien mogut cap a l'obertura. Era fàcil pensar que aquest era l'ordre natural, però ara veiem que és una cosa que no podem donar per fet. No sempre és fàcil recordar-ho però, per exemple, tant l'Iran com l'Afganistan eren bastant liberals i «occidentalitzats» en els anys setanta, però tot pot canviar. A Suècia donem aquestes llibertats i l'amplitud de mires massa per fetes, però en algunes coses estem molt a prop del vell bloc de l'est, i per a mi va ser un joc mental interessant el pensar com haurien estat les coses si la història hagués pres un camí diferent.
Així que l'escriptora ha barrejat una sèrie d'ingredients (com poden ser un futur que no va a millor sinó a pitjor, referències al comunisme, els experiments psicològics, el joc, el poder, la confiança i els secrets) i ens ha construït una novel·la aparentment senzilla que ens anirà desvetllant una profunditat inesperada.
La pregunta que més m'ha preocupat és voler saber si és bo o no recuperar-se de les ferides emocionals d'una guerra. Si no ens afecta o la superem massa ràpid, vol dir que ens falta humanitat? Si per contra, no som capaços de sobreposar-nos a l'horror del que hem viscut, vol dir que els nostres éssers estimats, els qui ens envolten, no són suficients perquè recuperem les ànsies de viure? Sobreviure i refer-se? O enfonsar-se i morir? Sembla una qüestió que no es pot fingir, ni provocar, ni evitar. Però una cosa és segura: la guerra canvia l'ànima de la gent.
I l'estructura de la novel·la? Doncs com sempre dic, els qui ja m'heu llegit alguna vegada no us vindrà de nou, no suporto una història que es parteix en dos, en passat i en present. En aquest cas, els flashback són massa llargs, així que fan el mateix efecte que m'avorreix i fa que desconnecti de la trama de la novel·la. Cada vegada que veia alguna cosa del passat de l'Anna, no podia evitar voler que s'acabés aviat i poder tornar al moment de la història que estava tenint lloc a l'illa. A més considero que no calia que l'escriptora ens mostrés què havia passat. El caràcter de l'Anna Francis és evident que ha patit un trauma, així que amb nomenar-lo hagués estat més que suficient. Una història d'estructura clàssica amb introducció, nus i desenllaç és bonica i elegant!
Si no fos per aquest petit detall (que no deixa de ser un problema meu personal), la novel·la val molt la pena i la recomano perquè té la bellesa de la senzillesa, i un cop finalitzada, quan veus que no pots deixar de pensar en el que has llegit, te n'adones que potser hi havia coses una mica amagades a les quals val la pena donar un parell de pensades.
Així que és una novel·la recomanadíssima per a amants del gènere del thriller psicològic i que a més tinguin poc temps per llegir, perquè té poques pàgines.
Us avanço que l'escriptora està treballant en una preqüela/seqüela que ens farà entendre el motiu pel qual el president té tant d'interès en l'Anna Francis.
Si us ha agradat aquesta ressenya i voleu comprar el llibre, us deixo els enllaços següents (digital i paper):
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada