26.7.16

UNA MADRE. Alejandro Palomas (ressenya en català)

Als seus 65 anys l'Amalia aconsegueix celebrar un Cap d'Any amb tota la seva família. Durant aquesta única nit en què dura la novel·la, serem testimonis de la força, la tendresa i l'amor que pot donar una mare, encara que aquesta mare també estigui marcada pels seus propis fracassos. Fils invisibles de protecció i seguretat teixiran aquesta emotiva i preciosa història. Secrets, mentides, una manera infantil de veure el món i cops de realitat es barrejaran juntament amb el present i el passat per donar pas a una meravellosa albada.


TÍTOL Una madre
AUTOR Alejandro Palomas
EDITORIAL Siruela
ANY 2014
PÀGINES 248
GÈNERE narrativa contemporània


Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano


OPINIÓ PERSONAL


El 17 de setembre es farà un club de lectura a la Casa del Llibre de Barcelona de la novel·la Una madre de l'Alejandro Palomas. Perdonareu la meva ignorància, però no coneixia aquest autor i, com m'encanta assistir als clubs, aquesta novel·la era una de les que volia llegir aquest estiu, encara que no tenia més referència que la de la Mireia dient "t'encantarà, ja ho veuràs ". Anava, doncs, a cegues. Quan vaig començar llegir-la, dues coses em van cridar l'atenció: que el temps de la història no era lineal i que els personatges eren una mica peculiars. Quan em vaig adaptar a aquest estil de narrativa, vaig començar a gaudir-lo... i a devorar-lo... i a fer el ridícul més absolut quan, llegint en ple Passeig de Gràcia, no vaig poder contenir les llàgrimes (i els sanglots) per una escena que encara m'embussa la gola quan la recordo. Però, és que es tracta d'un drama? En absolut. Simplement sentiràs com les emocions s'apoderaran de tu. Anem a pams.

L'Amalia és la nostra absoluta protagonista. La nostra mare. I encara que no és una mare típica, l'Alejandro Palomas aconsegueix personificar l'essència de la maternitat en ella. Ha sofert per culpa del seu marit i ara està divorciada, però el tret que més la defineix és aquesta mirada infantil amb la qual veu el món que l'envolta. És difícil crear un personatge que sigui diferent, que els seus paràmetres mentals siguin tan diferents a la resta, que brilli amb llum pròpia i que provoqui tanta tendresa.

L'Eduardo és el germà de l'Amalia. Mimat, guapo, divertit i amb un gran cor.

El Fernando és el narrador d'aquesta història i el fill de l'Amalia. Acaba de sortir d'una relació fallida i s'ha tancat en ell mateix per no tornar a patir un abandonament. En el rol familiar, és qui dóna consol a l'Amalia.

La Silvia també és filla de l'Amalia. Obsessionada amb la neteja i controladora en extrem treballa d'advocada i no és capaç de relaxar-se. La Silvia traurà del mal pas a la seva mare en múltiples ocasions.

L'Emma és la tercera filla de l'Amalia. Fràgil, amb una necessitat malaltissa d'encaixar i de ser estimada, serà la força de l'Amalia, perquè a causa de la seva tristesa, l'Amalia lluitarà i s'adonarà que és capaç de ser una bona mare.

L'Olga és la parella de l'Emma. No coneix els secrets que amaga la família i és la personificació del desconcert que sentim nosaltres mateixos al principi de la novel·la cap a les rareses d'aquesta família. El que passa és que, a mesura que va avançant la novel·la, més secrets coneixem i la nostra empatia creix, al contrari que el que ens passa amb l'Olga, que, en no saber què li passa a la família, cada vegada sembla més estirada i més fora de lloc. L'Olga és aquesta part de cadascun de nosaltres que no encaixa en la família de les nostres parelles, ja que no hem viscut les complicitats, els fracassos, els traumes, tot allò que fa a les persones ser qui són. La posada en escena del sopar de Cap d'Any ens demostra que sense amor difícilment es toleren les excentricitats i que en canvi amb amor tot es perdona i s'accepta. Per damunt de tot, estimar és no jutjar.

La novel·la posa de manifest que les tristeses i les alegries ens van modelant i que cada experiència ens colpeja esculpint en nosaltres. Sembla que res ens pugui afectar tant que canviï la nostra essència, però, a mesura que van passant els anys, ens adonem que no som els mateixos que érem quan vam començar a viure.

El record de l'àvia Ester és meravellós. Si l'escriptor aconsegueix captar l'essència d'una mare al llarg de tota la novel·la, és capaç d'embolicar-nos amb un mantell d'afecte i de tendresa infinita quan ens connecta amb l'ànima d'una àvia en tot just unes quantes línies. És igual si els detalls que ens explica no encaixen en els nostres propis records, per a aquells que hem sentit l'amor d'una àvia, les paraules de l'escriptor ens escalfaran el cor fins a sentir el dolor de l'enyorança.

L'amor és donar i rebre. Quan és unilateral fa mal, tal com han experimentat tots els personatges, als qui l'amor de parella els ha colpejat amb força; però, en canvi, coneixen l'amor més pur i incondicional amb la seva mare, que estima els seus fills per damunt de tot.

L'estructura de la novel·la és original. El temps narratiu és una sola nit. Comença mentre estan posant la taula i acaba amb l'alba del primer dia de l'any nou. Però, entre col·locar els coberts i l'arribada dels comensals, els records van aflorant en el Fernando, que ens anirà explicant alguns dels secrets més ben guardats de la família, sense ordre, sense situar-nos temporalment el que va passar abans o el que va passar després, perquè, què importa quan van passar les coses? el que importa és que van passar i l'empremta que han deixat. I d'això va la novel·la. Del que fa mal, del que dóna la felicitat, de les pors, de la valentia, del fet que "No se puede encontrar la paz evitando la vida".

Una madre s'ha de llegir amb el cor, ja que fa aflorar l'afecte que sentim per tots aquells a qui estimem. Amb anècdotes surrealistes, va alternant la rialla amb la llàgrima, però com a teló de fons sempre hi ha la tendresa, infinita tendresa. Estem davant d'una introspecció emotiva esquitxada de disbarats, encara que la família descrita sigui d'allò més normal. I el que tenen en comú tots aquests personatges és la necessitat salvatge d'estimar i de ser estimats. L'Amalia serà capaç d'ajudar els seus fills a sentir-complets. És una meravella.

"Y si tengo que hundirme para que flotes, me hundiré. Y si tengo que arrancarte del agua para que vivas, te arrancaré, duela lo que duela. Porque no tengo nada mejor que hacer en la vida, hija. [...] Para una madre, no."
El tema de la llibertat és també complex i molt interessant. Llibertat per equivocar-se. Llibertat sense sentir-se abandonat. Anar-se'n del niu. Tornar. Tenir un refugi.

Les paraules escollides per l'Alejandro Palomas són pura poesia, perquè evoquen sentiments en tu, i, encara que les situacions no coincideixin amb les teves pròpies experiències les sents com teves perquè van directes al teu cor:

"Se nos fue durante la noche, llevándose una pieza del rompecabezas de los que tuvimos la suerte de tenerla cerca y dejando un hueco con el gran porqué de su muerte, ese al que nadie ha sabido hasta ahora darle respuesta."
El que ens manté en suspens d'aquesta novel·la són els secrets que arrosseguen els personatges. Tot i que el misteri no és l'important, sinó les persones en si, perquè, com la vida mateixa, aquesta novel·la tracta de les relacions familiars (de les que uneixen, de les que separen), de la persona que s'erigeix ​​com un pilar que ens dóna suport i que ajunta unes meitats amb altres, encara que les meitats no encaixin entre si.

Una madre atrapa per la bellesa de les seves paraules, per les reflexions que llança, pels múltiples detalls que et sensibilitzen (la cadira de les absències); perquè, en l'escenari on ha preparat la trama, el sopar de Cap d'Any, tot està preparat perquè el lector sigui un espectador de primera fila.

Ja per acabar (podria seguir escrivint sobre Una madre) us deixo uns comentaris fets en mitjans de comunicació sobre la novel·la:


"La clau d'aquesta novel·la és el sentiment de fascinació i desconcert emocional del lector" (El Mundo) 
"Una mare és una muntanya russa d'emocions" (www.elplacerdelalectura.com) 
"Commovedora, entranyable, divertida i terrible, sí, però, sobretot, humana. De tan real" (ABC)

Només em queda agrair a l'Alejandro Palomas que hagi escrit aquesta novel·la, ja que ha deixat una empremta en mi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada