Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 
La Clarence està ordenant uns papers de la família quan troba una carta adreçada al seu oncle que li crida molt l'atenció. I és tant el que es pot intuir al darrere de les línies de la carta, que comença a investigar el que volen dir aquestes paraules, perquè encara que el seu pare i el seu oncle li han explicat moltes aventures de quan van ser a l'illa de Fernando Poo, fa ja 50 anys, res no sembla estar relacionat amb la carta que ha trobat. Però hi ha un silenci hermètic al voltant del contingut d'aquesta carta i de la història que sembla que amaga, i, cansada d'això, decideix fer un viatge a l'illa per trobar les seves pròpies respostes.
En 1953 en Kilian i en Jacobo, nascuts a Pasolobino, al pirineu aragonès, deixen casa seva per a iniciar un viatge, que no té data de retorn, cap a una terra desconeguda, llunyana i exòtica, l'illa de Fernando Poo. Aniran a treballar a la finca Sampaka, on es conrea un dels millors cacaus del món. Allà els dos germans descobriran que les normes socials que coneixien són molt més relaxades, encara que el treball a la finca és dur i ells treballaran com els que més. Però el temps a l'illa els farà adaptar a la seva nova realitat, encara que cadascun afrontarà aquestes diferències d'una manera diferent. Mentre que en Jacobo actua com si estigués de pas i fos superior als nadius de l'illa, en Kilian es preocuparà d'entendre i confraternitzar amb els nadius, i aquesta necessitat d'adaptació el portarà a creuar una línia prohibida: enamorar-se d'una oriünda de l'illa. El seu amor naixerà enmig d'un clima polític molt perillós que al final l'obligarà a tornar a Espanya.
Durant el temps que romanen a Fernando Poo coneixen tant l'amistat i l'amor com l'odi i el perdó. Un secret s'enterrarà en aquest moment, però la Clarence, 50 anys després està decidida a desenterrar-lo. Ens anem amb la Clarence a Fernando Poo? Jo em vaig colar a la maleta i vaig viure una aventura entranyable.
Vaig comprar Palmeras en la nieve per error. Ho confesso. Era Sant Jordi i encara no li havia comprat cap llibre al meu enamorat. Vaig entrar corrents a la llibreria, vaig veure en lletres grans el nom de Maria Dueñas (autora del Tiempo entre costuras) i, encara que el final d'aquest llibre va ser una completa decepció (crec que ho va acabar ràpid potser per a complir algun termini, si no no s'entén que un llibre tan magistralment escrit no conclogui gairebé res i en dues pàgines acabi amb una trama interessantíssima), vaig agafar el que vaig creure que era la seva nova novel·la. Cras error. Simplement María Dueñas recomanava la lectura de Palmeras en la nieve. Caure en aquesta estratègia de màrqueting em va fer tanta ràbia que ho vaig deixar de costat i em vaig negar a llegir-lo, encara que no era un regal per a mi. Uns mesos més tard em va trucar la meva cunyada emocionada recomanant-me un llibre meravellós, evidentment era Palmeras en la nieve. Jo ja el tenia a casa. Havia arribat el moment de llegir-lo.
No crec que trigués més d'uns pocs dies a llegir les 700 pàgines que té. Aquella setmana vaig dormir molt poquet. L'endemà ens escrivíem correus amb les impressions que jo tenia del llibre (no em va fer cap spoiler, tot s'ha de dir) i cada dia era emocionant perquè el ritme del llibre és trepidant, no pots parar de llegir-lo, ja que, quan sembla que alguna trama es resol, s'encadena amb una altra. Tancar el llibre era un suplici, no podia tancar la història, seguir amb la meva vida i esperar a tornar a obrir-lo per a seguir amb l'aventura. Em va enganxar d'una manera brutal.
Què us puc dir que el meu entusiasme no us hagi dit ja? Doncs moltes més coses. L'autora es documenta especialment bé per escriure aquesta novel·la i us recomano que us llegiu tot el que explica després de l'obra. Per exemple, en el viatge d'anada, al vaixell, en Kilian llegeix uns diaris, i els articles són reals, estan extrets del diari local d'aquest dia concret. Hi ha algunes llicències literàries, com un incendi que es va produir al continent i l'autora situa a l'illa, però en general tots els fets històrics són certs.
La Clarence és filòloga i això atribueix a la professió un matís aventurer que, en principi, algú que es guanya la vida enterrant el nas en els llibres no té... tot i que... jo sempre he dit que llegir és viure una aventura a cada novel·la... M'encanta que un escriptor doni tant protagonisme a una lingüista!
L'estructura de la novel·la alterna el moment present amb el passat, i, com que el que descobreix la Clarence només són pinzellades del que va passar en realitat, per cada nou tros de veritat descoberta, l'escriptora ens ofereix un capítol complet al passat, que ens mostra aquesta veritat en tota la seva dimensió.
Ara mateix és difícil conèixer algú que deixi enrere les seves pròpies necessitats o anhels per a satisfer els desitjos aliens. Vivim en un món molt egoista. I en aquesta novel·la veurem a través dels ulls d'en Kilian com és no ser amo de la teva pròpia vida, perquè les teves decisions estan governades per les obligacions, per l'honor, pel respecte i pel que és just.
Un altre aspecte magnífic de la novel·la és el romanticisme, que és tan pur, tan bonic i tan sincer, que em recorda sense remei uns versos de Quevedo:
"su cuerpo dejarán, no su cuidado;
serán ceniza, mas tendrán sentido.
Polvo serán, mas polvo enamorado."
Aventura, romanticisme, drama, colonialisme. Una història digna de ser un best-seller, que ha vist la llum el 4 de desembre de 2015 com a pel·lícula. I sobre això només em resta dir que l'adaptació a la novel·la ha estat molt bé, tot i que hi ha una part molt important que no surt, la qual cosa permet aturar-se en detalls importants de la resta de la trama.
Què és el millor d'aquest llibre? Que atrapa des del primer capítol, que et transporta a una època colonial, que et mostra una realitat molt ben dibuixada, que t'ho creus. És un llibre tan ben escrit que, a més de gaudir moltíssim de la seva lectura, et fa plantejar si la història de la família no va passar en realitat, i això, al meu parer, ens demostra el talent indiscutible d'aquesta contadora d'històries. El poder de transformar unes paraules en un relat que arriba directament fins al cor.
Per cert, si voleu degustar l'aventura del cacau, hi ha una botiga a Barcelona de cacau Sampaka al carrer Consell de Cent, entre Balmes i Rambla de Catalunya (també hi ha botigues a Madrid i a València). Us recomano la lectura del llibre amb una rajola de xocolata de la finca on es desenvolupa tota la trama. Segur que aquest trosset de dolç (una mica amarg) us porta directament a Fernando Poo. Que gaudiu de la lectura i de la xocolata!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada